El dia del quart l’aniversari d’en Bishnu Subedi va ser especial per la trentena de nens que vivien al poble de Chhomrong, al cor dels Himàlaia, a tres dies a peu de la carretera més propera endinsant-se entre els camins centenaris d’esglaons de pedra, per sobre ja de la jungla.
S’havien ajuntat a l’era de la petita cabana de fang i pedres on vivia la família Subedi juntament amb un búfal, tres gallines i dos ànecs. La canalla jugava i dansava, alguns s’imaginaven que volaven estirats en els llargs gronxadors fets d’infinites canyes de bambú lligades pel capdamunt, mentre mil i una papallones de mil i un colors volaven al ritme de la musica dels grills, al voltant de les criatures.
Quan l’últim raig de sol va deixar d’il·luminar els cims de més de cinc mil metres de la zona i l’ultima papallona es va acomiadar de la quitxalla, un estrel es va encendre al cel mentre el terra va començar a tremolar. Fou un tremolor suau però llarg, potser més llarg del que era normal i totes les criatures es van arraulir al voltant del foc on Mahendra Subedi, el cap de família i expert en faules, els hi va explicar que quan la terra tremolava era perquè s’engegava la fabrica dels somnis, que en el mon hi vivia molta gent i que cada vegada que l’últim somni es feia fonedís automàticament la mare natura frisava per produir-ne més per complaure la humanitat.
Tots i cadascun dels nens del poble escoltaven Mahendra bocabadats, entre mil i una cuques de llum que il·luminaven de verd la jungla (perquè no oblides el seu color per la nit) i van marxar a casa seva convençuts de que vivien en el millor dels mons possibles.
Passada la mitjanit, quan els vents catabàtics dels Annapurna glaçaven la vall, un tremolor molt suau va despertar en Bishnu, aquella nit no havia somiat res i va creure que la terra frisava de nou per tal de satisfer els seus somnis, neguitós es va aixecar, va passar de puntetes entre les cames dels seus germans que dormien al terra com ell i sortí a l’era.
Al mirar la nit estrellada es va adonar que algú s’havia deixat encès l’estel del tremolor de la tarda i al pensar com el podria apagar aquest es va desplomar rere un coll nevat.
El petit Bishnu no pogué contenir-se i arrencà a córrer camí amunt, el vent li glaçava el caramell que li regalimava nas avall, fins que al arribar el coll s’il·luminà, va veure com del llac gelat en sortien Pinotxo i Dartacan, la princesa Blanca neus i la ventafocs, el monstre del llac Ness i Peter Pan. Es quedà adormit observant uns personatges que tot i no saber qui eren, sabia molt bé on anaven…
No oblidem el Nepal, on neixen els somnis.
El jardinet dels contes 